Entrevistem Alfred Mauri Martí, doctor en història medieval per la Universitat de Barcelona, qui va ser el primer arxiver de l’Arxiu Municipal de Martorell (AMM) entre 1981 i 2002 i sempre ha estat molt vinculat al nostre municipi. Actualment és el vicepresident del Centre d’Estudis Martorellencs (CEM).
1/ Per un període de 22 anys, vostè va exercir d’arxiver municipal a Martorell. L’any 1981 va implantar/implementar el modern sistema d’arxiu municipal i va ser el promotor de les noves instal·lacions, on ara es troba l’AMM. Però, com era l’arxiu abans de la seva arribada?
La meva feina a l’Arxiu Municipal de Martorell va començar el novembre de 1981. En aquell moment Mercè Barranco s’havia fet càrrec de la Secretaria de l’Ajuntament i va transmetre a la Corporació la necessitat d’afrontar el tractament i organització de la documentació municipal. Jo en aquells moment estava finalitzant els meus estudis universitaris i se’m va demanar una proposta d’actuació que va ser acceptada.
El cert és que el panorama era bastant desolador, si bé gens diferent del que es trobava a la majoria dels ajuntaments. Feia poc que s’havien constituït els primers ajuntaments democràtics i es van trobar davant d’una administració que no havia disposat ni dels mitjans ni de les directrius per a una acció administrativa d’acord amb els volums i diversitat de gestions que havien anat assumint. Alhora, el nou personal que s’incorporava a l’Administració pública tampoc no disposava de recursos per a una formació adequada a un nou context administratiu i polític.
L’estat de la documentació que no de l’arxiu, que en un sentit estricte hauríem de dir que no existia, era lamentable. Una part es trobava instal·lada a les golfes de l’edifici històric de l’ajuntament, a la plaça de la Vila, conservada en lligalls, capses, armaris i piles, seguint uns criteris d’ordenació i de classificació ja superats i que l’havien col·lapsat. La manca d’espai havia dut a distribuir la resta de documentació entre diversos edificis municipals, sense un control clar del que hi havia a cada lloc i en unes condicions d’instal·lació absolutament precàries.
Tot plegat abocava a una situació en la qual no solament no s’assegurava cap tractament arxivístic, sinó que la gestió administrativa diària es veia limitada per la dificultat de localitzar la documentació i d’accedir-hi.
Es va dur a terme un tractament de xoc tractant i dipositant a l’edifici de l’Ajuntament la documentació d’ús i consulta més freqüent per part de les oficines, mentre que la que no cabia en aquest espai i la que era dispersa es va agrupar en unes dependències de la Casa Mestres, a l’espera de poder disposar d’un espai que reunís les condicions ambientals, de capacitat i d’instal·lació adequades.
Mentrestant, ja comptant amb la incorporació de Montserrat Mestres com a persona adscrita també a l’arxiu, vam iniciar el desenvolupament i aplicació de les primeres eines informàtiques al tractament de la documentació, encetant així un procés de normalització progressiva com a servei per respondre a les necessitats de l’Ajuntament i de la ciutadania.
El pas següent en la normalització va ser la inauguració el 1991 de les instal·lacions de l’arxiu en els locals de l’antic hospital, al carrer Lloselles, un cop adequat. Un cop en aquestes instal·lacions es va incorporar a l’arxiu Alberto Vázquez, dotant així l’arxiu d’una plantilla adequada a les necessitats d’un servei que ja havia de deixat de ser definitivament un simple magatzem de documents.
2/ Des de finals dels anys 70, vostè ha estat relacionat amb el mon de l’arxivística i la gestió documental. Inclús va ser director de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió Documental (ESAGED) abans de jubilar-se on també va ser professor i coordinador. Podria, doncs, explicar-nos, de manera breu i entenedora, que és l’arxivística?
L’arxivística és una disciplina autònoma que desborda aquests tòpics. L’arxivística tracta de la informació que es genera com a resultat de l’activitat d’una persona, una entitat, una institució, una administració, una empresa. Aquesta informació l’hem vist més habitualment enregistrada sobre paper, però avui aquest suport s’han diversificat i més encara amb la irrupció del món digital. Per tant, el concepte de document es fa extensible a tots els suports.
L’arxivística es preocupa i s’aplica a la gestió d’aquesta informació i dels suports de tot tipus en els quals s’enregistra. I no ho fa de manera passiva, esperant que qui produeix els documents els faci arribar a l’arxiu, sinó que aquest actua de manera proactiva a les organitzacions en la definició del que anomenem el cicle de vida dels documents: des que es dissenyen, d’acord amb la funció que es vol que compleixin, fins a decidir la seva conservació o eliminació, passant per la definició dels procediments mitjançant els quals es produirà.
3/ Ha participat en la redacció d’articles en revistes especialitzades, ha col·laborat en obres col·lectives i publicat tres llibres sobre arxivística i gestió documental. Podríem dir que és un dels pioners de l’arxivística moderna a Catalunya?
Hi ha tota una generació d’arxivers que ens vam trobar sent pioners sense proposar-nos-ho. Era una qüestió de supervivència. El 1981 jo era l’únic arxiver entre tots els ajuntaments del Baix Llobregat. Això ja dona idea de quin era el panorama.
Les possibilitats de formació passaven per la cooperació entre els pocs professionals que hi havia aleshores i per autoorganitzar-nos. D’aquí va néixer l’Associació d’Arxivers de Catalunya (AAC) el 1985, de la qual vaig ser soci fundador. Des de l’AAC es van impulsar diverses iniciatives de formació i la celebració de jornades i congressos, portant a casa nostra els millors experts del país i internacionals del moment, en una tasca que va culminar amb la creació de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents a la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 2002.
No ha estat ni és una tasca fàcil. Encara en moltes administracions, empreses entitats, etc., els alts responsables segueixen veient l’arxivística des dels tòpics que he esmentat abans, sense adonar-se que la informació i els documents són un actiu de les organitzacions i no pas un residu de la seva activitat. En tot cas, és l’arxivística que ajuda a determinar tècnicament quins documents poden ser eliminats. La consideració dels documents com a residus curiosament aboca generalment a la seva conservació indiscriminada. Amb uns costos econòmics que no es comptabilitzen i que, quan es fan, esfereeixen.
Si explicar tot això moltes vegades, a moltes persones, en organitzacions molt diverses; si explicar que la tasca d’un professional de l’arxivística en un arxiu no és escriure la història de l’organització a la qual pertany, etc., haurem d’acceptar que potser sí que hem estat pioners.
4/ En l’última dècada, l’evolució de les noves tecnologies ha introduït un canvi molt important en el sistema d’arxiu tradicional. Com valora aquest canvi? Com creu que serà la relació entre els usuaris i l’administració?
El desenvolupament tecnològic i en especial la digitalització, planteja un seguit de reptes i alhora d’oportunitats. També alguns riscos.
Comencem per aquests darrers. Les anomenades noves tecnologies (algun dia començaran a ser velles?) són fonamentalment eines, no solucions. La gestió documental (el cicle de vida dels documents) es regeix per unes pautes per donar resposta a les quals cal un expert en arxivística. Per tant, el simple fet de digitalitzar documents, per exemple, no resol els problemes de gestió documental. Més aviat els pot agreujar. A banda, aquests nous suports plantegen problemes important en quant a la preservació que s’han d’abordar amb metodologia arxivística, no solament informàtica.
La tecnologia com a tal sí que presta un suport que permet automatitzar moltes operacions i procediments, alhora que controlar-ne la qualitat, per exemple. Permet la reproducció de documents, millorant-ne indirectament la conservació, i permeten una transmissió i difusió fins ara impossibles.
Per tant, si no es confon instrument amb objectiu, està clar que les tecnologies informàtiques ens faciliten part de la feina i obren expectatives molt interessant de cara als investigadors i a l’accés a la informació per part dels ciutadans, especialment la de les institucions i administracions públiques. Veurem, però, fins a quin punt deixen arribar els poder polítics. El potencial per a una administració transparent i més eficient hi és.
Cal pensar, a més, en les possibilitats que això obre als investigadors, amb un potencial enorme pel que fa a l’accés a la informació, la facilitat per compartir-la, analitzar-la, reutilitzar-la i treballar de manera cooperativa.
5/ Una de les tasques principals de l’Arxiu és la conservació del Patrimoni Municipal. Aconsellaria i animaria les Associacions del municipi, ja siguin esportives, veïnals, lúdiques, etc., i als particulars a dipositar la seva documentació històrica per a la seva guarda, custòdia i difusió a l’AMM?
Aquesta és una qüestió sobre la qual els professionals fa temps que expressem la nostra preocupació. Tenim un país amb un alt índex d’associacionisme, que en la seva activitat ha generat uns fons documentals que són testimoni de la seva pròpia història i la de la societat del moment. Moltes entitats no tenen espai per a custodiar la seva documentació, no coneixen les pautes bàsiques per tractar-la. Si es dissolen, la documentació es pot dispersar o destruir.
Els arxius municipals tenen encomanada també la protecció del patrimoni documental del municipi, més enllà de l’administració. Penso que entitats i arxiu poden i han de col·laborar. Primer per millorar el tractament de la documentació i, en segon lloc, per assegurar-ne la conservació més enllà de l’esdevenir de l’entitat. Per això les animo a dipositar els seus fons a l’Arxiu Municipal. N’asseguren la preservació i també la consulta, amb les reserves que calguin per a la protecció de dades. Ningú millor que l’Arxiu coneix com fer-ho.
6/ Com a arqueòleg i vicepresident del CEM, la seva vinculació amb Martorell sempre ha estat molt present, dirigint les excavacions dels jaciments del monestir de Sant Genís de Rocafort i de la parròquia de Santa Margarida. Cada vegada més es treballa per a la conservació i difusió del Patrimoni d’aquest municipi. Pensa que seria interessant realitzar treballs de manera mancomunada, amb altres entitats i agents del patrimoni, per afavorir aquesta tasca?
Com a integrant de la junta de l’entitat i soci fundador del Centre d’Estudis Martorellencs he de dir que precisament aquest és l’esperit de l’entitat, que es veu reflectit en els seus estatuts.
Tots els agents que treballem a l’entorn del patrimoni compartim uns objectius comuns en relació a potenciar-ne la conservació, la recerca i la divulgació. Solament des de la cooperació aconseguirem bons resultats.
La cooperació ens ajuda a sumar recursos i a planificar. Cal tenir en compte que les actuacions relacionades amb el patrimoni, ja siguin de conservació, recerca o divulgació, requereixen d’uns temps d’execució que no encaixen en el curt termini dels cicles polítics. Per això calen planificació i cooperació, tant pel que fa al disseny i execució dels projectes com al seu finançament.
Però, a mesura que els anys anaven passant, aquestes prestatgeries van esdevenir insuficients per contenir la documentació que es creava, i els expedients es van anar guardant en capses sense cap ordre concret.
Sobre les antigues cavallerisses es va construir un forjat intermedi on anirien les oficines de l’arxiu, i en el nivell inferior s’hi varen col·locar armaris compactes, tota una innovació en aquells moments, per arxivar en condicions adequades els expedients. El nou equipament s’inaugurà l’any 1990.